La solemnitat del conjunt, la ruïna, la manca de documentació, la tradició oral i l'ocupació humana des de temps remots, han fet de Sant Pere de Rodesi el seu entorn el centre de moltes llegendes. Recentment l'Ajuntament del Port de la Selva ha editat el llibre de la Cabra d'Or, una història que pren apunts de diferents llegendes.
Enumenem algunes de les llegendes del monestir i de la Serra de Verdera.
El Salt de la Reina Mora.
En la vessant oest de la muntanya de Verdera, al costat del castell, hi ha una gran cinglera coneguda amb el nom del Salt de la Reina Mora. Diu la llegenda que en el castell hi vivia un wali moro junt amb la seva cort. En un atac dels cristians el wali moro i les seves tropes van ser derrotades i la reina mora va prendre un dels seus millors cavalls i amb alguns dels seus servents va anar a ajudar al seu rei, un cop la derrota era imminent, va emprendre amb el cavall una carrera cap a la cinglera fent un gran salt, la reina mora va xocar amb una pedra al fons i va quedar sense vida. La gent dels voltants diuen que, de vegades, en les tristes nits sense lluna, en el silenci de la nit, es poden sentir les tristes lamentacions de la reina mora.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
El Salt de la Reina
Es diu que cap a l'any 500, el comte d'Empúries tenia una filla molt i molt bonica, d'una bellesa excepcional. El comte gelòs de la bellesa de la seva filla esperant poder ajuntar-la en matrimoni amb un noble que fos de la seva conveniència, va decidir aillar-la al castell de Verdera. La noia va passar en el solitari castell varis anys. Va arribar el dia en que el comte va decidir unir-la en matrimoni, però llavors es va enterar que la seva filla estava molt enamorada d'un senzill pastor, i que el seu amor era correspost. El comte, en descobrir que els seus plans havien fracassat, es va enfurismar més que mai. La pobre noia, aterrida per la reprimenda que podia fer el seu pare va fugir del castell llançant-se al buit, estrellant el seu bonic cos damunt les roques i la terra que estimava. Davant aquests fets tan desgraciats, la gent, va decidir donar el títol de reina, a qui per escoltar el seu cor no va arribar a ser comtesa.
Fruit d'aquell amor prohibit, havia nascut un nen, de nom Ecipini, que alguns relacionen amb un dels tres monjos, que alguns anys després van venir de Roma amb les santes relíquies, fundant el monestir de Sant Pere de Rodes.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
El Salt de la Reina 1
Aquesta llegenda no fa referència a una reina sinó que és un nom propi. Reina, la filla del castlar del castell. En el s. XII, el castell de Verdera, sota la protecció del comte Hug d'Empúries, va ser atacat pel comte Guillem de Besalú "el Foll", Reina perseguida pels guerrers, va llançar-se per la cinglera. El cos de Reina va desaparèixer i a vegades, en les nits de lluna plena, alguns veïns dels pobles propers, veuen com el cos de Reina cau pels roquissars. Les guerres entre el comte d'Empúries i el comte de Besalú van acabar gràcies a la intervenció de l'abat Oliba.
Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra
Llegenda fundacional del Monestir. Les relíquies de Roma.
En el temps que l'emperador Focas governava l'Orient, s. VII, i a Roma hi havia el Papa Bonifaci IV, varen tenir lloc els següents fets. Davant l'amenaça de l'atac imminent del poderós exercit de Babilonia i dels perses units per arrassar i dominar Roma, així com apoderar-se dels cossos dels apòstols Sant Pere i Sant Pau i d'altres Sants, el Papa Bonifaci va convocar un concili per devatre que calia fer davant aquella situació d'urgència. Els Prínceps i patricis romans varen estar d'acord, era convenient treure de Roma el cos de Sant Pere, concretament el cap i el braç dret i els cossos del seu deixeble, Sant Pere Exorcista i altres tres màrtirs, Concordi, Lucidi i Morerand. Calia que ho fessin homes de confiança i enviar-les a les parts més occidentals de França, buscant un lloc segur fins que hagués passat el perill. En processó el Papa i tot el clergat varen dur en processó les relíquies i una ampolla de la sang de Crist fins una nau. Hi varen pujar alguns capellans, entre ells Feliu, Pons i Epicini, baixant pel riu Tiber varen sortir al mar i varen arribar al port anomenat Armen-Rodas. Allà hi passàren 3 dies abans d'anar a terra on trobaren aigua, van pujar per la muntanya de Verdera trobant una altra font, i no lluny una cova sobre la que hi havia un petit altar que el bisbe de Narbona, Sant Pau havia edificat, quan hi va estar dos o tres anys. Varen treure les relíquies i les dipositaren en aquella cova, la van tancar i van tornar al mar. Passades unes setmanes hi varen tornar sense trobar la cova, ja que hi havia crescut molta herba i espines.
Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra
Llegenda fundacional del Monestir. La Venus Pirenaica.
Llegenda fundacional del Monestir. Sant Pere i sant Peret de Roda.
Temps era temps, hi havia per les nostres mars un pirata terrible, conegut com "cor de pedra", tot ho destruïa i arrassava i per on passava tothom temia caure sota les seves mars, perquè a qui agafava feia presoner, en demava el rescat o el feia esclau. Una vegada va desembarcar a Roses i va fer molts captius, entre ells un nen d'uns set anys. Tots els presoners, lligats i carregats amb pesades cadenes, ploraven i es lamentaven, tots menys el nen, que no havien lligat, que anava d'un costat a l'altre consolant la gent. Un dia, el pirata, sorprés de l'actitut del nen, el va cridar i li va preguntar perquè no plorava i no jugava com els nens de la seva edat. Ell li va contestar que tenia una missió, encomenada pel seu Déu, que consistia en portar una mica de consol als seus companys de captiveri. Les paraules del nen van fer enrabiar al pirata que no podia oblidar-les. Passaven els dies i el pirata no podia treure's del cap les paraules del nen i va tornar a parlar amb ell. Li va preguntar el seu nom, que era Pere. Com més parlava amb el nen més convençut el veia i va acabar veient en el nen un il.luminat pel seu Déu. Es va convertir al cristianisme, va abandonar la pirateria i va tenir molts seguidors, que es van instal.lar aprop del lloc on van recollir aquell nen, a la muntanya de Verdera. Van construir un monestir, el pirata amb el nom de Pere va ser el primer abat i el nen el va succeir com abat. En el santoral popular són coneguts com Sant Pere i Sant Peret de Roda.
Amades, Joan. Les millors llegendes populars. Editorial Selecta.
Llegenda de l'estada de Carlemany al Monestir de Sant Pere de Rodes.
Com passa en molts llocs, ha arribat per tradició oral, que l'emperador Carlemany va fer estada al Monestir. Carles Fages de Climent recollia aquesta tradició al poema "Somni del Cap de Creus"
Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra
Llegenda de l'estada de Carlemany al Monestir de Sant Pere de Rodes.
Diu la veu popular que Carlemany va pujar a resar a la capella de Santa Elena, propera al monestir de Sant Pere de Rodes, mentre resava va deixar la seva espasa a sobre de l'altar. Quan va acabar les seves pregàries, va prendre la seva espasa descobrint que la fulla de l'espasa s'havia convertit en foc. Aquesta és la raó de la força i les victòries de l'emperador en les seves batalles.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
La Flor del Penical
Tomàs Garcès feia estades a la Selva de Mar. En aquest conte, publicat l'any 1964 a la Revista Ressorgiment, dirigida pel fill del Port de la Selva, Hipòl.lit Nadal i Mallol, a Buenos Aires, parla de les sensacions de la serra de Rodes, a través dels colors i sobretot de les flors i les plantes de la muntanya de Verdera, en el mes d'abril. El conte explica una excursió, en primera persona, que va des del camí que surt de Sant Sebastià a la Selva de Mar fins el Mas de la Pallera passant per la Font dels Monjos, el monestir de Sant Pere de Rodes, Santa Helena i finalment al mas. El conte té com a protagonista la flor del penical que tot ho cura, que tot ho dóna, que segons Honorat, l'home del mas, està amagada enmig de les runes del monestir.
Garcés, Tomàs; La Flor del Penical. Ressorgiment. 1964.
El Sant Grial
Hi ha diverses versions sobre que és el Sant Grial. Alguns diuen que el Sant Grial és la copa en la que Jesucrist va veure el vi en l'Últim Sopar, abans de començar la seva passió, altres diuen que el Sant Grial és el vas d'or en el que Josep d'Arimatea va recollir la sang del Senyor clavat a la creu.
S'explica que entre les poblacions de Cadaques i de Selva de Mar existeixen les ruines d'una petita ermita de montanya, que va ser dedicada a la verge de la Blancaflor. Es deia tradicionalment que en aquesta capella es venerava una flor blanca, en forma de calze, en la que l'apòstol San Pere va recollir les últimes gotes de la sang del cos de Crist. Durant molt temps va guardar aquell tresor que va acabar donant a l'apòstol Sant Pau quan aquest va venir cap a occident, i per diferents atzars del seu viatge, va dipositar el tresor en aquella ermita.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
El Sant Grial 1
Una variació de la llegenda anterior, diu que la sang de Jesucrist recollida en el sant Calze, per Josep d'Arimatea estava dipositat a Roma. Davant una incursió dels bàrbars, el papa Bonifaci IV va decidir treure'l de Roma. Va ser embarcada i custodiada per uns cavallers que van desembarcar al peu de la muntanya de Verdera. En aquesta muntanya van edificar una petita església anterior al monestir de Sant Pere de Rodes. La tradició també diu que per defensar el calze i altres relíquies que varen portar de Roma, també van construir al cim de la muntanya un castell.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
La Trobada de goges a la Font dels Monjos
Les goges, aloges o dones d'aigüa són éssers fantàstics propis i originals de la mitologia catalana. Podem dir que són les fades catalanes. Aquests éssers, sense ser bons ni dolents, habiten en boscos, muntanyes, llocs isolats on hi ha passos o gorges d'aigua, tenen una bellesa infinita i uns cabells molt llargs i tenen poders propis i moltes llegendes per diferents llocs del país. De tothom és sabut que la nit de Sant Joan, quan toquen les dotze de la nit, totes les goges del país marxen del seu cau per reunir-se amb la seva reina la goja Estrella. Juntes, ballen danses ancestrals i és en el seu ball, al tocar els seus a terra, que comuniquen a les plantes els seus poders i els hi transmeten les seves virtuts per guarir enfermetats. Aquesta trobada anual segons la tradició és a la Font dels Monjos, és a sant Pere de Rodes, a Sant Salvador i fins i tot al Cap de Creus.
Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.
Les dones d'aigua de Caltré
Com ja hem dit hi ha moltes llegendes al país sobre dones d'aigua, amb diferents atribucions, una és la de rentar roba blanca. La tradició oral explica que a la muntanya de Caltré, aprop d'unes roques blanques, fàcils de veure, habiten dones d'aigua. Aquestes, baixen amb la seva roba a la ribera de la Vall, a rentar roba blanca.
Tradició oral.
Els tunels de Sant Pere de Rodes
Hi ha la creença extesa en els pobles del voltant de la muntanya de Verdera, que el monestir de Sant Pere de Rodes estava comunicat amb diferents indrets a través de túnels, de manera que els monjos, en cas d'asedis o segons les seves conveniències podien marxar i tornar al monestir segons les seves conveniències. Es diu que hi havia túnels que unien Sant Pere de Rodes amb la Taula dels Lladres, túnels des de Sant Pere de Rodes fins a Sant Salvador, túnels des de Sant Pere de Rodes fins a la Vall de Santa Creu i túnels des de Sant Pere de Rodes fins al Castell de Quermançó.
Tradició oral.
L'obligació d'anar a missa al monestir
Es diu que els monjos del monestir, senyors feudals de tots els pobles del voltant, obligaven a tots els veïns d'anar a missa al monestir, sota dures amenaces, fins i tot amenaces d'emparedaments.
Tradició oral.
La Cabra d'Or
La cabra d'or és una llegenda que s'atribueix a molts indrets. La il.lusió de la gent dels voltants que poden tenir a l'abast un gran tresor fa que sigui una llegenda clàssica en el nostre folklore. Es diu que en moments d'esplendor del Monestir, aquest tenia grans dominis i riqueses i que molts dels monjos eren fills de cases molt riques. Tantes riqueses hi havia, que entre les ruïnes del monestir encara hi ha guardada en algun túnel secret, una cabra d'or massís. Aquesta creença és tant difosa que quan es va trobar el tresor de les monedes d'or i plata al palau de l'abat, en la campanya d'excavacions arqueològiques del 89, tothom va donar per fet que es tractava de la famosa llegenda de la cabra d'or en el sentit que era un tresor de gran riquesa amagat en el monestir.
Tradició oral.
noticies